Ja han passat tres dies des de la celebració a Sevilla del 38è Congrés Federal del PSOE, al que he tingut l'honor de poder-hi assistir com a delegat en representació dels i les militants del PSC del Vallès Oriental. He preferit esperar uns dies, per intentar que les meves reflexions siguin menys emocionals i més racionals. I intentaré que així sigui.A nivell personal, viure i veure en directe un congrés del socialisme estatal per primera vegada ha estat una gran experiència. És curiós poder seguir en persona el desenvolupament de tres dies intentsos, amb un programa molt dens i amb certs interrogants importants per resoldre.
M'ha cridat positivament l'atenció l'ambient familiar que es respirava a la delegació de 101 delegats i delegades del PSC, molts d'ells alcaldes i alcaldeses, diputats i diputades, i dirigents orgànics del partit. He pogut conèixer personalment a molts companys i companyes, i aprofitar per intercanviar impresions sobre les seves tasques diàries. N'és un exemple l'exalcalde de Badalona, Jordi Serra, amb qui vaig poder parlar sobre la situació política a la ciutat des de que el racista del PP Garcia Albiol ocupa l'alcaldia gràcies a CiU.
Els resultats del Congrés, però, no són els desitjats des del meu punt de vista. Jo recolzava la Carme Chacón. Vaig avalar la seva candidatura i vaig ser un dels 465 delegats que va votar per ella en l'elecció del Secretari/a General del PSOE. No ha estat possible per ben poc. 22 vots van donar la victòria a l'Alfredo Pérez Rubalcaba, que ja era ministre de Ciència i Educació quan jo tenia 3 anys. Sembla ser que algunes trucades d'última hora, durant la matinada del divendres a dissabte, per part de pesos pesants del socialisme espanyol dels anys 80 com Gonzàlez i Guerra, van acabar de decantar la balança.
Ja era conscient que la Carme Chacón podia guanyar o podia perdre. Això és la democràcia interna i per tant els resultats s'han d'acceptar i respectar. El que no m'hagués esperat mai és que, després d'haver guanyat per tan sols un 51% dels vots front el gairebé 49% de suport a la Carme, en Rubalcaba fes durant la matinada de dissabte a diumenge una Executiva Federal amb només mig PSOE. Malgrat la cantarella maquillada davant dels mitjans de comunicació, representats pel banc de càmeres que perseguien incansablement per tot el recinte del congrés a qualsevol socialista mínimament conegut, és obvi que la nova no és una direcció d'integració. És, més aviat, un equip de fidels a Rubalcaba que, prèviament o durant el congrés, li van donar el seu suport públicament. També és una Executiva Federal pensada per facilitar un canvi en el timó del PSM, per exemple, o per evitar que això passi al PSPV, per exemple.
Pel que fa al PSC i a la seva representació, manté dos vocalies, fins ara ocupades per la Carme Chacón i en Miquel Iceta, i a partir d'ara per en José Zaragoza i l'Esperança Esteve. Aquesta és la quota PSC i per tant no es tracte d'un intent d'integrar d'en Rubalcaba, sinó del manteniment d'aquest pes dels i les socialistes catalans a l'òrgan executiu federal. Però tot això només són, al cap i a la fi, interioritats. I el que importa no és només el que hem fet aquest cap de setmana sinó també el missatge que hem llençat a la societat.
No hem renovat. No hem innovat. No hem apostat pel canvi, per l'obertura, pel futur. Aquesta és la meva opinió i crec que això no contrubeix a començar a construir una alternativa al Govern d'en Mariano Rajoy i no ajuda en absolut a generar certeses en el panorama socialista estatal. Comencem una "nova" etapa en la que res canvïa. Una etapa que no sabem quan durarà, d'interinitat, d'una transició de l'època Zapatero cap a no se sap ben bé on. I en les properes setmanes i mesos suposo que anirem veient quin és el rumb que emprèn aquesta nova situació, tant pel que fa a les relacions entre el PSC i el PSOE com pel que fa als encerts o no del propi PSOE.
Precíssament sobre les relacions PSOE-PSC se n'ha parlat sempre i també durant aquests dies. És cert que la Carme Chacón no era la candidata del PSC a la Secretaria General del PSOE, però el PSC gairebé en bloc vam donar suport a la Carme Chacón. A això, se li suma les tensions entre alguns sectors amb visions diferents sobre la coordinació entre ambdós partits, i el resultats de tot plegat és una situació delicada. Un exemple és el que avui publica El País: "El PSOE retiró una enmienda contra la autonomía del PSC por temor a un cisma". Parla d'una esmena als documents congressuals presentada pels socialistes de Badajoz, en que es pretenia que el Comitè Federal del PSOE hagués de donar el vist-i-plau als candidats del PSC a la Generalitat i a les grans ciutats, al·legant que la resta de federacions del PSOE sí ho fan. S'obliden, sibil·linament, que el PSC no és una federació del PSOE sinó un partit amb estatuts i mecanismes propis que col·labora amb el PSOE sobre les bases fixades en un protocol del 1979. Segurament aquest acord s'hauria de revisar i actualitzar, però tenint en compte els resultats i les tensions derivades d'aquest congrés, potser no és el millor moment. El que sí està clar, és que algun dia no molt llunyà, d'això, se n'haurà de parlar sense ambigüetats.
Es diu a la notícia que l'actual Vicesecretària General del PSOE, Elena Valenciano, va intervenir per tal què Badajoz retirés l'esmena, i evitar així que el congrés fos recordat perquè els delegats i delegades del PSC, i potser molts altres que havien recolzat la Chacón, havien abandonat l'esdeveniment abans de la cloenda. Sigui com sigui, i deixant a una banda la poesia periodística, el panorama que deixa aquest congrés és complex i amb moltes coses encara per definir.
Pel que fa la Carme Chacón, que fa un any ni s'hagués imaginat que seria capaç d'aglutinar un 49% de delegats i delegades d'un congrés del PSOE front en Rubalcaba, crec que queda en bona posició malgrat el que pugui semblar. Sí, ha perdut el Congrés, però ha tingut uns resultats fantàstics que no només denoten que almenys una meitat del PSOE sí té ganes de canvi, de renovació, i d'aplicar noves maneres de fer política sense tants complexes ni manies, sinó que a més a més la Carme Chacón té tot el futur polític per endavant. Vindran nous moments per escollir. Vindran primàries. Vindran nous congressos. I una persona de 40 anys, amb experiència i de la talla política de la Chacón no pot desaparèixer del panorama així com així després del que ha estat capaç de fer en els darrers mesos.
He pogut seguir els seus actes arreu de l'estat a través del seu web. He vist com ha anat forjant un discurs, com ha anat motivant a molta gent, a molts joves. Gent de dins i de fora del partit. I tot això no es pot llençar a les escombreries. Per tant, nous temps vindran i noves estrelles brillaran.
