2011

Per segon any consecutiu i per recomenació d'un bon amic, torno a resumir els darrers 12 mesos en paraules i noms, un exercici que va prou bé per reflexionar sobre el que deixes enrere i pensar el que t'espera durant el nou any. Aqui va:

Eleccions municipals, Vallès Oriental, avenç, Twitter, victòria, Ikea, Consell Comarcal, vodka Red Bull, Participació Ciutadana, deixar de fumar, congrés, tu, tallat, Blackberry, aprovat, web, Sant Feliu de Codines, 10, rècord, escriure, Comerç, reunions, Santa Clara, camises, ex, vida UAB, retallades, accident, 12 kg, escoles de formació, 2.220, Judit, decepció, Fira de la Carbassa, plantes, energia, companys, llibres, terrassa, Aqui no hay quién viva, compromís, blanc, cursos, sensacions, pernil, Treball, torrades amb fuet, #congrésdesdebaix, euros, amor, Victor Manuel, películes, prioritzar, Tinença d'Alcaldia, exàmens, Queralt, música, Parc Usart, destape, botigues, Twingo, nervis, il·luminació, empenta, nou, Mollet del Vallès, bar, reelecció, progressos, riure, sogres, Age of Empires, derrotes, Filipinos, tuna, ulleres, Can Vidal, festa, compaginar, Fira de Nadal, maig, negociacions, Joventut i Esports, blog, estalvi, consporacions, Federació, esforços, comissions, cunyada, portàtil, WhatsApp, cartells, Simpsons, "ascazo", copa, Aída, pressupostos, formatge, Condis, consell, premsa digital, Platja d'Aro, puro, canvis, més, família, èxit.

2011, any de canvis

I un altre any que va acabant. Un 2011, sense dubte, d'allò més difícil. Crisi econòmica i crisi política per a tot arreu. Governs democràtics que cauen a les urnes a occident per motius econòmics, i règims dictatorials que cauen per la pressió i la força popular sota l'anomenada Primavera Àrab. Aquest 2011 ha estat un any en el que velles doctrines i maneres de fer han quedat obsoletes. La ciutadania ha près la paraula i no té intenció de deixar-la anar. I així ha de ser.

A occident, les polítiques neoliberals ens han dut a la crisi més escandalosa que es recordi, i hem passat de voler "refundar el capitalisme" a caure sota el dictat permanent i exigent dels mercats, que fan negoci amb els països occidentals menys poderosos, com Espanya. L'obsessió per reduir el deute sobirà, com ja van dient molts economistes i algun Premi Nobel d'Economia, està ofegant el consum i per tant la recuperació econòmica. Sense anar més lluny, a Espanya tornarem a entrar en recessió el primer trimestre de 2012, en el que tindrem decreixement. Com el darrer trimestre de 2011 ja ha estat així, dos trimestres consecutius decreixent representa recessió. I ja hi tornem a ser.

Aquesta situació asfixiant és agreujada per les tesis neoliberals d'aquells que creuen que cal menys Estat i més llibertat econòmica, és a dir, menys despesa en serveis socials, en sanitat, ensenyament, justícia... que el que cal és aplicar les tesis més pures i dures del liberalisme econòmic. I això és exageradament injust. O sortim tots junts de la crisi, o si ho fan només uns quants, només una minoria, estarem deixant un ampli sector de la societat sense les garanties necessàries per poder tirar endavant, i a un munt de gent jove sense esperança en assolir un futur millor. Una bona feina, un habitatge decent, un serveis públics de qualitat i universals.

A Esanya, després del 20N, ja es comença a preveure del que serà l'acció de govern, o de desgovern (perquè desfaran més que faran) del nou Executiu extremadament conservador del President Rajoy. Un Govern que té els lobbies dins i no al costat. Amb el Govern central, gairebé totes les Comunitats Autònomes, Diputacions, Consells Comarcals i grans ciutats en mans de la dreta més a la dreta d'Europa, el panorama és dessolador. I aquelles que no estem en la línia de les retallades indiscriminades i linials, de la insolidaritat social, i dels "regals" fiscals a les grans empreses i classes benestants, haurem d'estar ben alerta, haurem de plantejar alternatives i haurem de cabar trinxera per resistir. I resistirem, com sempre hem fet. Perquè aconseguir avenços socials és molt difícil, es triga molt de temps, però fer-los desaparèixer és ben fàcil i ràpid.

Per tant, si el 2011 ha estat difícil el 2012 no es preveu massa millor. Potser pitjor i tot. Però ha d'haver-hi esperança perquè sinó malamet anirem. I al final, després de molts esforços i molta resistència, segur que ens en sortirem.

El nou PSC d'en Pere Navarro

El darrer cap de setmana va tenir lloc a Barcelona el 12è Congrés Nacional del Partit dels Socialistes de Catalunya, en el què teníem la missió de replantejar les polítiques i posicionaments del PSC i renovar la direcció del partit després de les 3 sonades derrotes de les autonòmiques, municipals i estatals per aquest ordre.

Dels 4 precandidats que hi havia a dirigir el partit, en Miquel Iceta va caure abans d'arribar al Congrés. Es van mantenir fins a últim moment en Pere Navarro, l'Àngel Ros i el Joan Ignasi Elena, caient en Ros just abans de la votació a Primer Secretari. Votació que, per primera vegada a la història del PSC, es va fer per separat de la de la resta de la Comissió Executiva, en un intent per aprofundir en més i millor democràcia interna i també en més i millor transparència.

Navarro, doncs, va ser escollit Primer Secretari amb el 73% dels vots dels delegats i delegades, superant el 25% dels vots obtinguts per Joan Ignasi Elena, un resultat gens menyspreable.
Però noms a part, crec que és molt més important el debat que es va mantenir durant el procés precongressual i després a les respectives comissions del Congrés referent al gir a l'esquerra i el gri democràtic del PSC. Totes les resolucions i documents aprovats van en la direcció de redifinir les propostes socialdemòcrates del partit i adaptar el missatge socialista als temps que corren. Noves polítiques per a nous temps.

En el camp de la millora democràtica i la transparència, també va haver-hi passos importants. Tant a nivell intern al partit com a nivell extern. Per una banda, es van aprovar tot un seguit d'esmenes que han de marcar noves maneres de fer dins el propi partit i noves maneres de relacionar-nos i de treballar internament. La majoria, crec, coincidia en que això era necessari. Un exemple és la decisió d'escollir, en un futur, el candidat socialista a la Presidència de la Generalitat via primàries obertes a tots aquells que se sentin progressistes. Segur que d'aquesta manera, sigui qui sugui el candidat, la decisió tindrà més encert que si només participen en aquesta els membres del Consell Nacional del partit, com passava fins ara.

En el tercer camp important, el del catalanisme social i popular del PSC, crec que hi ha alguns temes que potser no han acabat de quedar prou ben solucionats. Per exemple, el mític grup propi, que es va discutir en la corresponent comissió i que es va rebutjar per una àmplia majoria dels participants. Com sempre. El problema, també com sempre, és que ni uns ni els altres sembla que es donin per satisfets. Els que volien grup propi per motius obvis i els que no el volien perquè temen que els que sí el volen continuin amb la cantarella de sempre. L'esmena que es va aprovar, pactada al llarg del procés precongressual pels alcaldes Ros i Bustos, està prou bé, però potser és un xic superficial i poc concreta. En la concreció s'hauria de trobar un punt d'equilibri raonable entre les diferents sensibilitats d'un partit ampli i divers com ho és el PSC. I que aquelles decisions que es prenguin siguin assumides per una amplíssima majoria i obtinguin el màxim consens possible.

Potser seria bo preguntar als que sí volen grup propi per a què el volen, quina és la finalitat a assolir. I un cop determinats els objectius, analitzar si aquests només són assolibles o no amb un grup propi, o bé si hi ha altres models també vàlids i que generin un acord molt més ampli. Crec que aquesta manera d'enfocar el debat donaria més i millors resultats, i permetria "tancar" un tema que es repeteix més que l'all, magnificat també pel morbo que ofereix als mitjans de comunicació.

No obstant, en general, crec que el 12è Congrés del PSC va anar raonablement bé, i que es va poder produir una renovació d'idees i de persones molt necessària i que servirà com a punt de partida per a consolidar aquest nou PSC i aquesta alternativa que ha de ser real i creible davant dels ciutadans i davant dels Governs de dretes que com una plaga s'han escampat per tot el país, des de moltíssims Ajuntaments fins al Palau de la Generalitat, passant per la majoria de Consells Comarcals i per totes les Diputacions provincials.

D'aquest Congrés crec que també cal remarcar els bons resultats obtinguts per la Joventut Socialista de Catalunya, que va aconseguir que s'aprovés una esmena que reclamava delegació pròpia per a la JSC en els futurs congressos del partit. A més, dins la nova Executiva es manté el Javi López, que és membre nat en tant que Primer Secretari de la JSC, es manté també la Jordina Freixenet, i s'incorpora l'Aroa Arauzo, secretària d'Organització dels i les joves socialistes de Catalunya. Uns resultats excelents que fan jusítica a la tasca feta per l'oganització en els darrers anys.