El nou curs polític ja és plenament en marxa. I precíssament avui arranca una tardor que serà políticament molt intensa, amb unes eleccions generals el 20 de novembre (deixant tres mesos paralitzades les Corts Generals en plena crisi) i amb un Govern en funcions. Al desembre, tindrà lloc el 12è Congrés del PSC, al mateix temps que el nou president electe del Govern espanyol assumeix el càrrec i va fent els primers nomenaments.
Sembla, segons diuen totes les enquestes i també la sensació general de la ciutadania (més d'un 70%) que el candidat del PP, en Mariano Rajoy, serà qui substitueixi al president Zapatero al capdavant del Govern de l'Estat. Però evidentment encara resten dos mesos per anar a votar, i els candidats encara han d'exposar els respectius programes i presentar les respectives llistes. Malgrat tot, sembla que la incògnita del 20N està en saber si el PP obtindrà majoria simple o absoluta.
Si finalment és Rajoy qui guanya aquests comicis (o més aviat els perd el candidat Rubalcaba), el cap de l'oposició pitjor valorat per la ciutadania durant les darreres tres dècades de democràcia es convertirà en cap de Govern. Paradoxes d'una crisi que està desgastant i fent caure a tots els governs que intenten revalidar la confiança a les urnes.
La cancellera alemana, Angela Merkel, ha perdut ja 6 de les 7 eleccions als landers aquest 2011, i són els socialdemòcrates i els verds els que estan arrassant arreu. Les enquestes tampoc no pinten bé per en Sarkozy a França, i això que el Parti Socialiste tampoc està en unes condicions òptimes per presentar-li una alternativa a la dreta governant. D'altres, com en Gordon Brown i, per què no, en José Montilla, ja han estat enviats a casa per la ciutadania i el totpoderós Obama, ja va patir un cop dur perdent l'anomenada "supermajoria" al Senat i cedint el control de la Càmara de Representants als republicans. I així, podríem anar analitzant un a un els països més afectats per aquest context internacional de caos econòmic i d'especulació amb el deute dels estats occidentals més dèbils, com Espanya.
Són, doncs, moments convulsos pels governs, i també per al Govern socialista d'Espanya. És evident que durant els darrers 4 anys de governs del President Zapatero, especialment durant els dos últims, s'han pres algunes mesures difícils d'explicar, mesures dures que han vingut imposades per la UE, també presionada pels abstractes mercats, però que al cap i a la fi tampoc sembla que hagin servit per a relaxar a aquesta colla d'especuladors, que guanyen quantitats ingents de diners a base d'apostar i enfonsar economies estatals. Reconec que deu ser molt complicat prendre decisions quan et trobes en aquesta situació, amb presions i amenaçes per tot arreu, amb dades cada dia pitjors que l'anterior. Però a vegades un ha de saber-se plantar i, escolta, si tu estàs en política perquè tens unes idees, i no pots dur-les a la pràctica, doncs potser és millor retirar-se abans que aplicar un programa de govern que no és el teu. En tot cas, això ja forma part del passat. Fosc però passat. I ara cal mirar endavant, perquè el que vindrà, tampoc és precíssament fàcil. I menys si, com sembla, el PP es fa amb el control del Govern estatal (que sumaria als governs de gairebé totes les Comunitats Autònomes, Diputacions i grans ciutats espanyoles).
Com ja estem veient des de fa un any a Catalunya, la dreta -parli català o castellà- no té cap tipus de complexe un cop arriba al poder per retallar l'Estat del Benestar amb la primera excusa per a tontos que troben. El Govern de CiU està dilapidant anys i anys de construcció de serveis públics. Serveis que han de garantir, sobretot, l'accés de tots els ciutadans a l'ensenyament de qualitat i gratuït i a la sanitat. A més, també, d'una justícia eficaç i igualitària i uns serveis socials a l'alçada dels moments que vivim. Però la dreta catalana no té cap tipus de compassió -com no la tindrà l'espanyola i espanyolista-, i sota l'excusa gastada de l'herència del tripartit, estan aprofitant per canviar el model de relació entre la societat i l'administració. Consideren que l'administració és massa gran, que dóna massa serveis i que és massa costosa. Però no se n'adonen -o no volen-, que és molt més costós no oferir ensenyament, sanitat, justícia i serveis socials grautïts i universals.
A aquesta política de desmantellament indiscriminat de l'Estat del Benestar, l'acompanyen titulars que ens ajuden a entendre el pla de govern de la dreta. Resulta que algunes de les empreses beneficiàries de les primeres privatitzacions tenen relació amb CiU i amb el PP. I resulta, també, que l'empresa que ha fet l'auditoria -i que ha costat 150 milions de les antigues pessetes- per dir-nos que la Generalitat té massa dèficit, és la d'en David Madí, ex-cap de campanya de Convergència i Unió. Per tant, 900.000 euros a la saca per dir-nos que hem d'estalviar més, que vol dir retallar més.
No estan solucionant problemes heredats dels governs d'esquerres dels presidents Maragall i Montilla. Estan aprofitant per implantar el model neoliberal que, tot seguit, intentarà implantar en Mariano Rajoy a Espanya, probablement de la mà de CiU. Fonts próximes a la direcció estatal del PP ja avançaven a finals de juliol que esperen que el primer any de la nova legislatura després del 20N sigui conflictiu, amb mobilitzacions socials arreu de l'Estat. De fet, ja es comencen a veure algunes a Madrid, on la comptessa Esperanza Aguirre, que presideix la Comunitat en les seves estones lliures, està atacant políticament al professorat de l'escola pública i fins i tot ha arribat a dir que "potser no cal que totes les etapes de l'ensenyament siguin gratuïtes".
I amb tot això no vull dir altra cosa que, malgrat la decepció imperant entre l'esfera de l'esquerra catalana i espanyola amb el PSC i el PSOE -jo diria que amb tots els partits progressistes-, l'alternativa no poden ser governs de dretes que la gent d'esquerres facilitem indirectament quedant-nos a casa el 20N o votant per opcions minoritàries que sorgeixen en temps d'incertesa política, econòmica i social. Opcions que poden fer gràcia i generar simpatia -a mi me'n fan- en les seves intervencions a les cambres de les Corts Generals, però que tenen poca o nula influència sobre les decisions que ens afecten a tots.
Jo, que he estat molt i molt crític amb mesures com la reforma constitucional liberal i express del PSOE, o la manca d'opinió pròpia d'un PSC cada cop més desorientat a Madrid i uns dirigents més engantxats a la cadira a Catalunya, jo mateix, el proper 20N agfagaré la papereta de la Carme Chacón i votaré amb totes les meves forçes per la candidatura socialista d'en Rubalcaba. Amb més força i amb més empenta inclús que fa 4 anys, que escollíem entre un Zapatero molt popular i una dreta casposa (igual que ara però no tan disfressada) i que encara tenia Acebes i Zaplana com a líders visibles.
Sembla, segons diuen totes les enquestes i també la sensació general de la ciutadania (més d'un 70%) que el candidat del PP, en Mariano Rajoy, serà qui substitueixi al president Zapatero al capdavant del Govern de l'Estat. Però evidentment encara resten dos mesos per anar a votar, i els candidats encara han d'exposar els respectius programes i presentar les respectives llistes. Malgrat tot, sembla que la incògnita del 20N està en saber si el PP obtindrà majoria simple o absoluta.
Si finalment és Rajoy qui guanya aquests comicis (o més aviat els perd el candidat Rubalcaba), el cap de l'oposició pitjor valorat per la ciutadania durant les darreres tres dècades de democràcia es convertirà en cap de Govern. Paradoxes d'una crisi que està desgastant i fent caure a tots els governs que intenten revalidar la confiança a les urnes.
La cancellera alemana, Angela Merkel, ha perdut ja 6 de les 7 eleccions als landers aquest 2011, i són els socialdemòcrates i els verds els que estan arrassant arreu. Les enquestes tampoc no pinten bé per en Sarkozy a França, i això que el Parti Socialiste tampoc està en unes condicions òptimes per presentar-li una alternativa a la dreta governant. D'altres, com en Gordon Brown i, per què no, en José Montilla, ja han estat enviats a casa per la ciutadania i el totpoderós Obama, ja va patir un cop dur perdent l'anomenada "supermajoria" al Senat i cedint el control de la Càmara de Representants als republicans. I així, podríem anar analitzant un a un els països més afectats per aquest context internacional de caos econòmic i d'especulació amb el deute dels estats occidentals més dèbils, com Espanya.
Són, doncs, moments convulsos pels governs, i també per al Govern socialista d'Espanya. És evident que durant els darrers 4 anys de governs del President Zapatero, especialment durant els dos últims, s'han pres algunes mesures difícils d'explicar, mesures dures que han vingut imposades per la UE, també presionada pels abstractes mercats, però que al cap i a la fi tampoc sembla que hagin servit per a relaxar a aquesta colla d'especuladors, que guanyen quantitats ingents de diners a base d'apostar i enfonsar economies estatals. Reconec que deu ser molt complicat prendre decisions quan et trobes en aquesta situació, amb presions i amenaçes per tot arreu, amb dades cada dia pitjors que l'anterior. Però a vegades un ha de saber-se plantar i, escolta, si tu estàs en política perquè tens unes idees, i no pots dur-les a la pràctica, doncs potser és millor retirar-se abans que aplicar un programa de govern que no és el teu. En tot cas, això ja forma part del passat. Fosc però passat. I ara cal mirar endavant, perquè el que vindrà, tampoc és precíssament fàcil. I menys si, com sembla, el PP es fa amb el control del Govern estatal (que sumaria als governs de gairebé totes les Comunitats Autònomes, Diputacions i grans ciutats espanyoles).
Com ja estem veient des de fa un any a Catalunya, la dreta -parli català o castellà- no té cap tipus de complexe un cop arriba al poder per retallar l'Estat del Benestar amb la primera excusa per a tontos que troben. El Govern de CiU està dilapidant anys i anys de construcció de serveis públics. Serveis que han de garantir, sobretot, l'accés de tots els ciutadans a l'ensenyament de qualitat i gratuït i a la sanitat. A més, també, d'una justícia eficaç i igualitària i uns serveis socials a l'alçada dels moments que vivim. Però la dreta catalana no té cap tipus de compassió -com no la tindrà l'espanyola i espanyolista-, i sota l'excusa gastada de l'herència del tripartit, estan aprofitant per canviar el model de relació entre la societat i l'administració. Consideren que l'administració és massa gran, que dóna massa serveis i que és massa costosa. Però no se n'adonen -o no volen-, que és molt més costós no oferir ensenyament, sanitat, justícia i serveis socials grautïts i universals.
A aquesta política de desmantellament indiscriminat de l'Estat del Benestar, l'acompanyen titulars que ens ajuden a entendre el pla de govern de la dreta. Resulta que algunes de les empreses beneficiàries de les primeres privatitzacions tenen relació amb CiU i amb el PP. I resulta, també, que l'empresa que ha fet l'auditoria -i que ha costat 150 milions de les antigues pessetes- per dir-nos que la Generalitat té massa dèficit, és la d'en David Madí, ex-cap de campanya de Convergència i Unió. Per tant, 900.000 euros a la saca per dir-nos que hem d'estalviar més, que vol dir retallar més.
No estan solucionant problemes heredats dels governs d'esquerres dels presidents Maragall i Montilla. Estan aprofitant per implantar el model neoliberal que, tot seguit, intentarà implantar en Mariano Rajoy a Espanya, probablement de la mà de CiU. Fonts próximes a la direcció estatal del PP ja avançaven a finals de juliol que esperen que el primer any de la nova legislatura després del 20N sigui conflictiu, amb mobilitzacions socials arreu de l'Estat. De fet, ja es comencen a veure algunes a Madrid, on la comptessa Esperanza Aguirre, que presideix la Comunitat en les seves estones lliures, està atacant políticament al professorat de l'escola pública i fins i tot ha arribat a dir que "potser no cal que totes les etapes de l'ensenyament siguin gratuïtes".
I amb tot això no vull dir altra cosa que, malgrat la decepció imperant entre l'esfera de l'esquerra catalana i espanyola amb el PSC i el PSOE -jo diria que amb tots els partits progressistes-, l'alternativa no poden ser governs de dretes que la gent d'esquerres facilitem indirectament quedant-nos a casa el 20N o votant per opcions minoritàries que sorgeixen en temps d'incertesa política, econòmica i social. Opcions que poden fer gràcia i generar simpatia -a mi me'n fan- en les seves intervencions a les cambres de les Corts Generals, però que tenen poca o nula influència sobre les decisions que ens afecten a tots.
Jo, que he estat molt i molt crític amb mesures com la reforma constitucional liberal i express del PSOE, o la manca d'opinió pròpia d'un PSC cada cop més desorientat a Madrid i uns dirigents més engantxats a la cadira a Catalunya, jo mateix, el proper 20N agfagaré la papereta de la Carme Chacón i votaré amb totes les meves forçes per la candidatura socialista d'en Rubalcaba. Amb més força i amb més empenta inclús que fa 4 anys, que escollíem entre un Zapatero molt popular i una dreta casposa (igual que ara però no tan disfressada) i que encara tenia Acebes i Zaplana com a líders visibles.
0 comentaris:
Publica un comentari