La il·lusió que ens cal

Són temps de debat i reflexió. Toca pensar, escoltar, i raonar. Molts blogs tornen a tenir una activitat frenètica i són un munt els companys del PSC i de la JSC que s'han animat a compartir amb la resta els seus articles sobre cap a on ha d'anar el partit.

Personalment, mai m'he caracteritzat per ser excessivament condescendent amb la doctrina oficial del partit. Crec en el lliure pensament i crec que els meus pensaments sempre han estat més propers al PSC que a cap altra opció política. Però ja de sempre, quan quelcom no m'ha acabat de convèncer, ho he dit sense complexos. Perquè el PSC és un partit democràtic, amb mecanismes de participació interns que, sovint, tots plegats no hem explotat com potser calia. Ens autocensurem pensant que potser, si parles més del que toca, hi pot haver conseqüències. Amb raó o no, no ho sé.

En tot cas ara si és moment d'aturar-se, i amb tota la serenor i tranquilitat del món, pensar i parlar, per aquest ordre. Després de les eleccions catalanes i l'irrisori resultat obtingut pel PSC, i després d'haver perdut gran part de la força municipal el darrer diumenge, sinó parlem ara, no ho farem mai. Parlar, però, no equival només a demanar caps de dirigents, perquè el partit està igual d'escapsat amb l'actual direcció que sense ella. Tots plegats estem, probablement, un xic desorientats, a l'expectativa. Esperant que algú, faci quelcom.

És per això que d'un simple tweet, sense cap altra intenció que el tweet en si mateix, s'ha acabat generant un moviment que fomenta el debat sa i la participació constructiva. El #congresdesdebaix, que no és cap corrent interna del PSC (i si algun dia s'hi converteix rapidament m'hi desentendré), que no defensa ni una ni l'altra ni cap ànima, ha generat il·lusió entre moltíssimes companys i companyes.

Són molts els militants i simpatitzants del Partit dels Socialistes de Catalunya que estan utilitzant aquesta etiqueta al Twiiter i l'espai que duu el mateix nom al Facebook per compartir reflexions, idees i propostes de futur. Alhora, és clar, que es reclama un important protagonisme per a les bases del partit, des de les agrupacions, passant per les federacions, i fins a la Comissió Executiva Nacional. En aquest sentit, alguna de les propostes concretes que han anat sorgint, parla de la possibilitat de canviar l'ordre dels processos congressuals, començant per les CEA, després les CEF, i acabat amb la CEN. Per generar un fil de debat des del primer a l'últim militant, des d'abaix, i cap a d'alt. Potser és una bona idea, o potser no, no ho sé. Però el cas és que és una idea sorgida d'un militant, que ha estat escoltada per altres companys, i que es pot elevar a on correspongui per sotmetre-la a debat. I després es podrà aprovar, o no. Tan és. Però aquesta és la grandesa d'un partit progressista com ho és el nostre, i aquest es l'objectiu d'una iniciativa espontània però ja consolidada com el #congresdesdebaix.

Sembla que el moviment a les xarxes socials està agafant molta volada. Això no és ni bo ni negatiu en si mateix. Lo bo és l'ordre, el positivisme i el bon tarannà que està assolint. Als molts militants i simpatitzants, s'hi han sumat ja un munt de càrrecs intermitjos; Primers Secretaris d'agrupacions locals, regidors de diversos indrets del país, membres d'Executives de Federacions,... Fins i tot en Miquel Iceta, aquest matí, ha publicat un decàleg en el que expressa els principals eixos que, des del seu punt de vista, haurien de protagonitzar el debat de renovació a Can PSC.

A mi personalment, aquest decàleg m'ha semblat molt interessant, i comparteixo gairebé al 100% el que hi diu. El problema és que qui ho diu, que és un gran ideòleg i que mereix tots els meus respectes, és un alt dirigent de la cúpula del partit que ha tingut temps de sobre per dur a terme aquestes propostes. Un exemple molt clar, i que no és ni més ni menys important que d'altres punts, és quan l'Iceta proposa que el PSC pugui votar diferent del PSOE al Congrés quan es sotmeti a votacions mocions que afecten els interessos de Catalunya. En plena campanya electoral, el PSC va votar contra una moció per retornar a Catalunya els 1.450 milions del Fons de Competitivitat, i el 25 diputats socialistes i catalans hi van votar en contra. Per tant, primera incoherència al canto. I això que per tenir veu pròpia, crec jo, no cal grup propi. Simplement, com diu un company de la JSC, en Jonatan Màrquez, prémer el botó que toca.

Però ser coherents entre el que es diu a Catalunya i a la resta d'Espanya és insuficient per recuperar la credibilitat de les persones. Hi ha una altra vessant, la del progressisme integrador, que ens ha allunyat de la major part de la ciutadania, que majoritàriament ha decidit donar el seu vot i per tant la seva confiança a d'altres opcions polítiques, o simplement no anar a votar. I ens hem allunyat perquè potser massa sovint, algunes iniciatives i mesures defensades pel PSC han estat massa properes al que es podria considerar liberalisme socioeconòmic, i han estat contràries a la socialdemocràcia que caracteritza a les nostres bases i que per tant hauria de quedar reflexada en el discurs del partit i també en els fets del partit i els seus representants institucionals. I això és culpa de qui té les més altes responsabilitats al PSC, però també d'aquells qui hem defensat, com jo mateix en diverses ocasions, mesures que ens crèiem a mitges o que no vèiem prou clares.

Hem de fer autocrítica, dels d'amunt i dels d'abaix i, com deia a l'inici d'aquest caòtic i desendreçat post, tornar a generar un discurs sòlid i creible. Hem de poder defensar amb fermesa els nostres valors, i poder sentir-nos orgullosos d'aquests. I per tant, no haver d'amagar les sigles quan es fan cartells electorals.

Estic convençut que del debat productiu seguirant sorgint propostes concretes, que es podran recollir en algun tipus de document obert i que d'aqui al Congrés, es puguin revisar i sotmetre a la opinió de tots aquells que vulguin participar de la reconstrucció de les runes socialistes. I per fer tot això, caldrà fer-ho amb il·lusió, amb tota la il·lusió que genera el moviment #congresdesdebaix i els mesos previs a un Congrés. Jo només espero que les maniobres per assolir càrrecs es deixin de banda o, com a mínim, no afectin a aquest debat sa i constructiu que des de la base no té cap altra més intenció que recollir idees per reconstruir el projecte col·lectiu que no ha de ser només dels socialistes, sinó el pal de paller del progressisme català.

Segur que junts, com tants altres reptes hem assumit i assolit, també aquesta vegada estarem a l'alçada de les circumstàncies. Probablement, la nostra gent i el nostre país ja ho estan esperant.