Demà tindrà lloc el Ple de Constitució del nou Parlament després de les eleccions del 28 de novembre. Fa uns minuts es confirmava que definitivament Núria de Gispert serà la primera Presidenta del Parlament de Catalunya, i que a més CiU ocuparà també una Vicepresidència de la Mesa i dues secretaries. Els socialistes Higini Clotas i Montserrat Tura també estaran a la Mesa com a Vicepresident i Secretària respectivament. La secretaria restant serà per al Partido Popular. Així, doncs, sembla ser que ni ERC ni ICV tindran representació a l'òrgan de govern de la cambra catalana.
Segons el timming establert, durant les dues properes setmanes se celebrarà la investidura d'Artur Mas com a nou President de la Generalitat i a posteriori la presa de possessió dels nous Consellers i Conselleres del Govern Bipartit d'UDC i CDC. Tot indica que hi haurà com a màxim 12 conselleries, de les que 6 serien per CDC, 2 per UDC i 4 per a independents mediàtics. Sobre la composició del Govern, però, l'única cosa que ja s'ha confirmat és que el líder d'UDC, Josep Antoni Duran i Lleida, romandrà exiliat a Madrid i no serà Conseller en Cap ni Vicepresident. El futur president Mas, que no deu voler que el polític més ben valorat de tota Catalunya i també de tot l'estat estigui al seu Govern fent-li hombra, li encomana la tasca de negociar amb el Congrés espanyol el Concert Econòmic. Això és com dir que li encomana la missió de païr i fer païr la frustració de no poder aconseguir la proposta estrella dels convergents durant la campanya i que, dos dies després d'haver guanyat les eleccions, el Secretari General de CDC, Felip Puig, reconeixia que era una proposta totalment inviable. I quedant-se tan ample. De totes maneres, és curiós que CiU renegui d'un retallat finançament català que l'Artur Mas i en Zapatero van acordar el 2006 d'esquenes al Govern del President Pasqual Maragall.
Partint d'aquesta base, sembla que aquesta nova legislatura serà del tot interessant, doncs abans de començar a governar ja es desdiuen de la principal promesa electoral. No obstant, s'haurà de donar un temps prudencial de confiança a l'Artur Mas i al seu nou Bipartit de dretes, aviam quines són les línies mestres que es marquen per aquests quatre anys.
Mentre, els alts càrrecs del PSC i els alcaldes socialistes de les ciutats de més de 50.000 habitants, que no arriben a la trentena, segueixen demanant a les federacions, agrupacions territorials i als afiliats deixar el debat de reflexió i renovació per després de les properes Eleccions Municipals. I té la seva lògica, doncs no es tracta només de renovar la Comissió Executiva Nacional del partit, sinó de reflexionar profundament sobre què és el que el PSC vol ser de gran. Si una cosa és ben clara, però, és que l'actual estratègia del partit ha estat enterrada pels electors d'una forma molt i molt clara, obtenint els socialistes els pitjors resultats de la història del PSC. I ben lluny dels que va obtenir el mai prou ben valorat President Pasqual Maragall, al que van convidar a marxar des de Madrid amb el vist-i-plau de l'Artur Mas per tenir el valor d'intentar dur a la pràctica la retòrica recorrent federalista, disfrassada amb eufemismes com el de l'Espanya Plural, que ja pocs es creuen. Maragall va ser valent i ho va pagar molt car.
Tot i que comparteixo que no és moment d'obrir el debat dels noms, i que per parlar en profunditat de la nova estratègia que hauria d'assumir el partit cal esperar a després del 22M, em costa creure que realment els milers i milers d'afiliats que conformem el nostre partit siguem capaços de fer tal cosa. De fet, només cal fer seguiment dels mitjans de comunicació per veure que, aquells que tenen l'oportunitat d'accedir-hi, no desaprofiten cap ocasió per dir la seva. I no em sembla malament. Però o tots moros, o tots cristians. Mentre, a la resta ens demanen lleialtat i silenci. Entenent la lleialtat com quelcom diferent al que podríem llegir a qualsevol diccionari. Sense anar més lluny, aquesta frase ja la consideraran alguns com a deslleial. Doncs ves quina llàstima!
Però autoreprimir les opinions durant un any, que en política és molt de temps, no pot ser bo. Per tant, crec que no passa res que a nivell intern, aprofitant els òrgans i fòrums dels que disposa el partit, es pugui parlar sense problemes, sense la pressió del "ara no toca", que en política és vigent sempre. De fet, sembla que mai no toca res. I com mai no toca res, la batacada electoral ha estat més que important. Per molts motius, però probablement per una campanya que ha tingut de tot menys il·lusió, en la que ens hem esforçat per dir que no som ni independentistes ni de dretes però sense dir el que som. Això és com si l'alcalde Pere Pladevall es presenta a les properes eleccions municipals dient que no construirà un gratacels al mig de la plaça ni una altra biblioteca, i no diu que és el que sí farà. Els socis de Govern tampoc han ajudat gens, però éren els únics socis possibles des del meu punt de vista. Els mitjans de comunicació no ens han estat favorables. La crisi econòmica ha generat un clima general de càstig cap als governs, una onada de vot cap a la dreta, que té un missatge més simple i, per tant, més fàcil de difondre i de coallar entre els electors. Sense oblidar els pals a les rodes constants del Govern de Madrid, que obviament no té els mateixos interessos ni el mateix full de ruta del PSC. Entenc que parlar de federalisme i de l'Espanya plurar a segons quins racons de l'Estat és realment complicat. Inclús dins el propi PSOE hi ha un munt de jacobins que tenen una visió de l'Estat molt diferent i uniformadora de la que alguns socialdemòcrates catalans tenim.
Segons el timming establert, durant les dues properes setmanes se celebrarà la investidura d'Artur Mas com a nou President de la Generalitat i a posteriori la presa de possessió dels nous Consellers i Conselleres del Govern Bipartit d'UDC i CDC. Tot indica que hi haurà com a màxim 12 conselleries, de les que 6 serien per CDC, 2 per UDC i 4 per a independents mediàtics. Sobre la composició del Govern, però, l'única cosa que ja s'ha confirmat és que el líder d'UDC, Josep Antoni Duran i Lleida, romandrà exiliat a Madrid i no serà Conseller en Cap ni Vicepresident. El futur president Mas, que no deu voler que el polític més ben valorat de tota Catalunya i també de tot l'estat estigui al seu Govern fent-li hombra, li encomana la tasca de negociar amb el Congrés espanyol el Concert Econòmic. Això és com dir que li encomana la missió de païr i fer païr la frustració de no poder aconseguir la proposta estrella dels convergents durant la campanya i que, dos dies després d'haver guanyat les eleccions, el Secretari General de CDC, Felip Puig, reconeixia que era una proposta totalment inviable. I quedant-se tan ample. De totes maneres, és curiós que CiU renegui d'un retallat finançament català que l'Artur Mas i en Zapatero van acordar el 2006 d'esquenes al Govern del President Pasqual Maragall.
Partint d'aquesta base, sembla que aquesta nova legislatura serà del tot interessant, doncs abans de començar a governar ja es desdiuen de la principal promesa electoral. No obstant, s'haurà de donar un temps prudencial de confiança a l'Artur Mas i al seu nou Bipartit de dretes, aviam quines són les línies mestres que es marquen per aquests quatre anys.
Mentre, els alts càrrecs del PSC i els alcaldes socialistes de les ciutats de més de 50.000 habitants, que no arriben a la trentena, segueixen demanant a les federacions, agrupacions territorials i als afiliats deixar el debat de reflexió i renovació per després de les properes Eleccions Municipals. I té la seva lògica, doncs no es tracta només de renovar la Comissió Executiva Nacional del partit, sinó de reflexionar profundament sobre què és el que el PSC vol ser de gran. Si una cosa és ben clara, però, és que l'actual estratègia del partit ha estat enterrada pels electors d'una forma molt i molt clara, obtenint els socialistes els pitjors resultats de la història del PSC. I ben lluny dels que va obtenir el mai prou ben valorat President Pasqual Maragall, al que van convidar a marxar des de Madrid amb el vist-i-plau de l'Artur Mas per tenir el valor d'intentar dur a la pràctica la retòrica recorrent federalista, disfrassada amb eufemismes com el de l'Espanya Plural, que ja pocs es creuen. Maragall va ser valent i ho va pagar molt car.
Tot i que comparteixo que no és moment d'obrir el debat dels noms, i que per parlar en profunditat de la nova estratègia que hauria d'assumir el partit cal esperar a després del 22M, em costa creure que realment els milers i milers d'afiliats que conformem el nostre partit siguem capaços de fer tal cosa. De fet, només cal fer seguiment dels mitjans de comunicació per veure que, aquells que tenen l'oportunitat d'accedir-hi, no desaprofiten cap ocasió per dir la seva. I no em sembla malament. Però o tots moros, o tots cristians. Mentre, a la resta ens demanen lleialtat i silenci. Entenent la lleialtat com quelcom diferent al que podríem llegir a qualsevol diccionari. Sense anar més lluny, aquesta frase ja la consideraran alguns com a deslleial. Doncs ves quina llàstima!
Però autoreprimir les opinions durant un any, que en política és molt de temps, no pot ser bo. Per tant, crec que no passa res que a nivell intern, aprofitant els òrgans i fòrums dels que disposa el partit, es pugui parlar sense problemes, sense la pressió del "ara no toca", que en política és vigent sempre. De fet, sembla que mai no toca res. I com mai no toca res, la batacada electoral ha estat més que important. Per molts motius, però probablement per una campanya que ha tingut de tot menys il·lusió, en la que ens hem esforçat per dir que no som ni independentistes ni de dretes però sense dir el que som. Això és com si l'alcalde Pere Pladevall es presenta a les properes eleccions municipals dient que no construirà un gratacels al mig de la plaça ni una altra biblioteca, i no diu que és el que sí farà. Els socis de Govern tampoc han ajudat gens, però éren els únics socis possibles des del meu punt de vista. Els mitjans de comunicació no ens han estat favorables. La crisi econòmica ha generat un clima general de càstig cap als governs, una onada de vot cap a la dreta, que té un missatge més simple i, per tant, més fàcil de difondre i de coallar entre els electors. Sense oblidar els pals a les rodes constants del Govern de Madrid, que obviament no té els mateixos interessos ni el mateix full de ruta del PSC. Entenc que parlar de federalisme i de l'Espanya plurar a segons quins racons de l'Estat és realment complicat. Inclús dins el propi PSOE hi ha un munt de jacobins que tenen una visió de l'Estat molt diferent i uniformadora de la que alguns socialdemòcrates catalans tenim.
Estar tant temps sense líderatge exposa i exposarà el Partit dels Socialistes de Catalunya a l'especulació constant als mitjans de comunicació. Però, segons com es miri, el lideratge ja ha estat prou minso durant els darrers anys, com ha reconegut en més d'una ocasió el propi José Montilla. Els mitjans de comunicació no parlen tant de l'estratègia del PSC, que és quelcom que no ven diaris, i sí de la guerra dels noms i de la possibilitat de tenir un grup parlamentari propi al Congrés. Entenc que això és més mediàtic i té més morbo polític. Però abans de parlar de noms, cal saber cap a on ha de caminar el PSC i de quina manera ha de superar la travessia pel desert que encetem.
La premsa parla ja de noms, com la Carme Chacón que podria ser l'enviada del PSOE cap a Catalunya de forma similar a la fracassada "Operación Trini". Però es parla també de la Montserrat Tura, l'Antoni Castells o l'Àngel Ros, alcalde de Lleida, entre d'altres. Diria que els deixem fer, que ja se'n cansaran. Però no m'ho creuria ni jo. Les incerteses, doncs, són més que les certeses en aquests moments, i som uns quants els que estem bastant desorientats.
Des del meu punt de vista, el PSC ha de treballar per esdevenir el pal de paller de la socialdemocràcia catalana. I evidentment que el PSC ha de donar suport al Congrés al PSOE en tot allò que hi estiguem d'acord. I mai votar un president central del PP. Però també hem de tenir la sobirania suficient, com a partit que som i no com a delegació del PSOE a Catalunya, per poder desmarcar-se'n quan calgui. No és la fi del món, no cal exagerar. No passa absolutament res per votar a favor dels interessos de Catalunya, que no sempre coincideixen amb els interessos de la resta d'Espanya que el PSOE defensa i que així ha de seguir fent. No pot ser que l'única veu catalana a Madrid sigui la de CiU, i que en cap debat important al Congrés veiem al líder dels diputats del PSC defensant els postulats del PSC. I si és que els postulats del PSC són sempre els del PSOE i és només per això que no cal ni veu ni grup propi, aleshores tenim un problema. I vull diferenciar la veu pròpia del grup propi. Tenir o no tenir grup és el de menys, doncs el que importa és que se'ns senti a Madrid, i que si algun dia es decideix votar de forma diferenciada del PSOE, no s'ensorri el món.
A sobre, hem d'aguantar les dures crítiques de personatges com el President socialista d'Andalusia, que considera igual que d'altres jacobins que el PSC és massa catalanista i cedeix a les pressions nacionalistes. Suposo que les declaracions que hem sentit en aquesta direcció es fan més per contentar a la parròquia que per altres motius, però no deixen de tocar els nassos haver-les d'escoltar de manera gratuïta. Inclús els Estats Units d'Amèrica consideren que el PSC s'ha radicalitzat i que té importants sectors separatistes, segons les filtracions de wikileaks publicades avui mateix a El Pais. Poca feina deuen tenir per dedicar-se a analitzar el PSC.
En tot cas, espero que les incerteses es vagin convertint en certeses sense haver d'esperar un any, doncs no quedarà PSC si estem un any sense fer res, sense renovar res, sense parlar de res. I més tenint en compte les perspectives electorals que les enquestes pronostiquen per 3 de les 4 capitals de província, totes elles amb alcaldes del PSC. Sobretot a Barcelona, on sembla que l'alcalde Jordi Hereu no té cap intenció de cedir la candidatura a l'alcaldia a ningú que no sigui ell tot i les previsions nefastes que des de fa temps anem veient enquesta rere enquesta i que podrien fer perdre al PSC, per primer cop en trenta anys, l'alcaldia de la capital de Catalunya. No vull ni imaginar-me una Catalunya governada pel bipartit de dretes de CDC i UDC amb el suport d'alcaldies que podrien ser convergents en breu si no es treballa de valent per evitar-ho.
El projecte municipalista del PSC sempre ha estat molt fort. El 75% dels catalans i les catalanes tenen alcaldes i alcaldesses socialistes, i tot i no tenir projecte clar de país (de moment), sí el tenim a molts municipis i ciutats de tota Catalunya. I hem de pencar fort per explicar a tothom el que hem fet als Ajuntaments i el que proposem seguir fent. Tenim experiència, però també una nova fornada de joves no viciats, amb ganes, amb empenta, i sobretot, amb il·lusió per fer país des dels Ajuntaments, per transformar pobles i ciutats i garantir a la ciutadania molt treball i molt d'esforç per aconseguir les fites que cada candidatura municipal es marqui durant els propers mesos. Està a les nostres mans mantenir la força municipal.
La premsa parla ja de noms, com la Carme Chacón que podria ser l'enviada del PSOE cap a Catalunya de forma similar a la fracassada "Operación Trini". Però es parla també de la Montserrat Tura, l'Antoni Castells o l'Àngel Ros, alcalde de Lleida, entre d'altres. Diria que els deixem fer, que ja se'n cansaran. Però no m'ho creuria ni jo. Les incerteses, doncs, són més que les certeses en aquests moments, i som uns quants els que estem bastant desorientats.
Des del meu punt de vista, el PSC ha de treballar per esdevenir el pal de paller de la socialdemocràcia catalana. I evidentment que el PSC ha de donar suport al Congrés al PSOE en tot allò que hi estiguem d'acord. I mai votar un president central del PP. Però també hem de tenir la sobirania suficient, com a partit que som i no com a delegació del PSOE a Catalunya, per poder desmarcar-se'n quan calgui. No és la fi del món, no cal exagerar. No passa absolutament res per votar a favor dels interessos de Catalunya, que no sempre coincideixen amb els interessos de la resta d'Espanya que el PSOE defensa i que així ha de seguir fent. No pot ser que l'única veu catalana a Madrid sigui la de CiU, i que en cap debat important al Congrés veiem al líder dels diputats del PSC defensant els postulats del PSC. I si és que els postulats del PSC són sempre els del PSOE i és només per això que no cal ni veu ni grup propi, aleshores tenim un problema. I vull diferenciar la veu pròpia del grup propi. Tenir o no tenir grup és el de menys, doncs el que importa és que se'ns senti a Madrid, i que si algun dia es decideix votar de forma diferenciada del PSOE, no s'ensorri el món.
A sobre, hem d'aguantar les dures crítiques de personatges com el President socialista d'Andalusia, que considera igual que d'altres jacobins que el PSC és massa catalanista i cedeix a les pressions nacionalistes. Suposo que les declaracions que hem sentit en aquesta direcció es fan més per contentar a la parròquia que per altres motius, però no deixen de tocar els nassos haver-les d'escoltar de manera gratuïta. Inclús els Estats Units d'Amèrica consideren que el PSC s'ha radicalitzat i que té importants sectors separatistes, segons les filtracions de wikileaks publicades avui mateix a El Pais. Poca feina deuen tenir per dedicar-se a analitzar el PSC.
En tot cas, espero que les incerteses es vagin convertint en certeses sense haver d'esperar un any, doncs no quedarà PSC si estem un any sense fer res, sense renovar res, sense parlar de res. I més tenint en compte les perspectives electorals que les enquestes pronostiquen per 3 de les 4 capitals de província, totes elles amb alcaldes del PSC. Sobretot a Barcelona, on sembla que l'alcalde Jordi Hereu no té cap intenció de cedir la candidatura a l'alcaldia a ningú que no sigui ell tot i les previsions nefastes que des de fa temps anem veient enquesta rere enquesta i que podrien fer perdre al PSC, per primer cop en trenta anys, l'alcaldia de la capital de Catalunya. No vull ni imaginar-me una Catalunya governada pel bipartit de dretes de CDC i UDC amb el suport d'alcaldies que podrien ser convergents en breu si no es treballa de valent per evitar-ho.
El projecte municipalista del PSC sempre ha estat molt fort. El 75% dels catalans i les catalanes tenen alcaldes i alcaldesses socialistes, i tot i no tenir projecte clar de país (de moment), sí el tenim a molts municipis i ciutats de tota Catalunya. I hem de pencar fort per explicar a tothom el que hem fet als Ajuntaments i el que proposem seguir fent. Tenim experiència, però també una nova fornada de joves no viciats, amb ganes, amb empenta, i sobretot, amb il·lusió per fer país des dels Ajuntaments, per transformar pobles i ciutats i garantir a la ciutadania molt treball i molt d'esforç per aconseguir les fites que cada candidatura municipal es marqui durant els propers mesos. Està a les nostres mans mantenir la força municipal.
0 comentaris:
Publica un comentari