Reflexions sobre el 38è Congrés Federal del PSOE

Ja han passat tres dies des de la celebració a Sevilla del 38è Congrés Federal del PSOE, al que he tingut l'honor de poder-hi assistir com a delegat en representació dels i les militants del PSC del Vallès Oriental. He preferit esperar uns dies, per intentar que les meves reflexions siguin menys emocionals i més racionals. I intentaré que així sigui.
A nivell personal, viure i veure en directe un congrés del socialisme estatal per primera vegada ha estat una gran experiència. És curiós poder seguir en persona el desenvolupament de tres dies intentsos, amb un programa molt dens i amb certs interrogants importants per resoldre.

M'ha cridat positivament l'atenció l'ambient familiar que es respirava a la delegació de 101 delegats i delegades del PSC, molts d'ells alcaldes i alcaldeses, diputats i diputades, i dirigents orgànics del partit. He pogut conèixer personalment a molts companys i companyes, i aprofitar per intercanviar impresions sobre les seves tasques diàries. N'és un exemple l'exalcalde de Badalona, Jordi Serra, amb qui vaig poder parlar sobre la situació política a la ciutat des de que el racista del PP Garcia Albiol ocupa l'alcaldia gràcies a CiU.

Els resultats del Congrés, però, no són els desitjats des del meu punt de vista. Jo recolzava la Carme Chacón. Vaig avalar la seva candidatura i vaig ser un dels 465 delegats que va votar per ella en l'elecció del Secretari/a General del PSOE. No ha estat possible per ben poc. 22 vots van donar la victòria a l'Alfredo Pérez Rubalcaba, que ja era ministre de Ciència i Educació quan jo tenia 3 anys. Sembla ser que algunes trucades d'última hora, durant la matinada del divendres a dissabte, per part de pesos pesants del socialisme espanyol dels anys 80 com Gonzàlez i Guerra, van acabar de decantar la balança.

Ja era conscient que la Carme Chacón podia guanyar o podia perdre. Això és la democràcia interna i per tant els resultats s'han d'acceptar i respectar. El que no m'hagués esperat mai és que, després d'haver guanyat per tan sols un 51% dels vots front el gairebé 49% de suport a la Carme, en Rubalcaba fes durant la matinada de dissabte a diumenge una Executiva Federal amb només mig PSOE. Malgrat la cantarella maquillada davant dels mitjans de comunicació, representats pel banc de càmeres que perseguien incansablement per tot el recinte del congrés a qualsevol socialista mínimament conegut, és obvi que la nova no és una direcció d'integració. És, més aviat, un equip de fidels a Rubalcaba que, prèviament o durant el congrés, li van donar el seu suport públicament. També és una Executiva Federal pensada per facilitar un canvi en el timó del PSM, per exemple, o per evitar que això passi al PSPV, per exemple.

Pel que fa al PSC i a la seva representació, manté dos vocalies, fins ara ocupades per la Carme Chacón i en Miquel Iceta, i a partir d'ara per en José Zaragoza i l'Esperança Esteve. Aquesta és la quota PSC i per tant no es tracte d'un intent d'integrar d'en Rubalcaba, sinó del manteniment d'aquest pes dels i les socialistes catalans a l'òrgan executiu federal. Però tot això només són, al cap i a la fi, interioritats. I el que importa no és només el que hem fet aquest cap de setmana sinó també el missatge que hem llençat a la societat.

No hem renovat. No hem innovat. No hem apostat pel canvi, per l'obertura, pel futur. Aquesta és la meva opinió i crec que això no contrubeix a començar a construir una alternativa al Govern d'en Mariano Rajoy i no ajuda en absolut a generar certeses en el panorama socialista estatal. Comencem una "nova" etapa en la que res canvïa. Una etapa que no sabem quan durarà, d'interinitat, d'una transició de l'època Zapatero cap a no se sap ben bé on. I en les properes setmanes i mesos suposo que anirem veient quin és el rumb que emprèn aquesta nova situació, tant pel que fa a les relacions entre el PSC i el PSOE com pel que fa als encerts o no del propi PSOE.

Precíssament sobre les relacions PSOE-PSC se n'ha parlat sempre i també durant aquests dies. És cert que la Carme Chacón no era la candidata del PSC a la Secretaria General del PSOE, però el PSC gairebé en bloc vam donar suport a la Carme Chacón. A això, se li suma les tensions entre alguns sectors amb visions diferents sobre la coordinació entre ambdós partits, i el resultats de tot plegat és una situació delicada. Un exemple és el que avui publica El País: "El PSOE retiró una enmienda contra la autonomía del PSC por temor a un cisma". Parla d'una esmena als documents congressuals presentada pels socialistes de Badajoz, en que es pretenia que el Comitè Federal del PSOE hagués de donar el vist-i-plau als candidats del PSC a la Generalitat i a les grans ciutats, al·legant que la resta de federacions del PSOE sí ho fan. S'obliden, sibil·linament, que el PSC no és una federació del PSOE sinó un partit amb estatuts i mecanismes propis que col·labora amb el PSOE sobre les bases fixades en un protocol del 1979. Segurament aquest acord s'hauria de revisar i actualitzar, però tenint en compte els resultats i les tensions derivades d'aquest congrés, potser no és el millor moment. El que sí està clar, és que algun dia no molt llunyà, d'això, se n'haurà de parlar sense ambigüetats.

Es diu a la notícia que l'actual Vicesecretària General del PSOE, Elena Valenciano, va intervenir per tal què Badajoz retirés l'esmena, i evitar així que el congrés fos recordat perquè els delegats i delegades del PSC, i potser molts altres que havien recolzat la Chacón, havien abandonat l'esdeveniment abans de la cloenda. Sigui com sigui, i deixant a una banda la poesia periodística, el panorama que deixa aquest congrés és complex i amb moltes coses encara per definir.

Pel que fa la Carme Chacón, que fa un any ni s'hagués imaginat que seria capaç d'aglutinar un 49% de delegats i delegades d'un congrés del PSOE front en Rubalcaba, crec que queda en bona posició malgrat el que pugui semblar. Sí, ha perdut el Congrés, però ha tingut uns resultats fantàstics que no només denoten que almenys una meitat del PSOE sí té ganes de canvi, de renovació, i d'aplicar noves maneres de fer política sense tants complexes ni manies, sinó que a més a més la Carme Chacón té tot el futur polític per endavant. Vindran nous moments per escollir. Vindran primàries. Vindran nous congressos. I una persona de 40 anys, amb experiència i de la talla política de la Chacón no pot desaparèixer del panorama així com així després del que ha estat capaç de fer en els darrers mesos.

He pogut seguir els seus actes arreu de l'estat a través del seu web. He vist com ha anat forjant un discurs, com ha anat motivant a molta gent, a molts joves. Gent de dins i de fora del partit. I tot això no es pot llençar a les escombreries. Per tant, nous temps vindran i noves estrelles brillaran.

2011

Per segon any consecutiu i per recomenació d'un bon amic, torno a resumir els darrers 12 mesos en paraules i noms, un exercici que va prou bé per reflexionar sobre el que deixes enrere i pensar el que t'espera durant el nou any. Aqui va:

Eleccions municipals, Vallès Oriental, avenç, Twitter, victòria, Ikea, Consell Comarcal, vodka Red Bull, Participació Ciutadana, deixar de fumar, congrés, tu, tallat, Blackberry, aprovat, web, Sant Feliu de Codines, 10, rècord, escriure, Comerç, reunions, Santa Clara, camises, ex, vida UAB, retallades, accident, 12 kg, escoles de formació, 2.220, Judit, decepció, Fira de la Carbassa, plantes, energia, companys, llibres, terrassa, Aqui no hay quién viva, compromís, blanc, cursos, sensacions, pernil, Treball, torrades amb fuet, #congrésdesdebaix, euros, amor, Victor Manuel, películes, prioritzar, Tinença d'Alcaldia, exàmens, Queralt, música, Parc Usart, destape, botigues, Twingo, nervis, il·luminació, empenta, nou, Mollet del Vallès, bar, reelecció, progressos, riure, sogres, Age of Empires, derrotes, Filipinos, tuna, ulleres, Can Vidal, festa, compaginar, Fira de Nadal, maig, negociacions, Joventut i Esports, blog, estalvi, consporacions, Federació, esforços, comissions, cunyada, portàtil, WhatsApp, cartells, Simpsons, "ascazo", copa, Aída, pressupostos, formatge, Condis, consell, premsa digital, Platja d'Aro, puro, canvis, més, família, èxit.

2011, any de canvis

I un altre any que va acabant. Un 2011, sense dubte, d'allò més difícil. Crisi econòmica i crisi política per a tot arreu. Governs democràtics que cauen a les urnes a occident per motius econòmics, i règims dictatorials que cauen per la pressió i la força popular sota l'anomenada Primavera Àrab. Aquest 2011 ha estat un any en el que velles doctrines i maneres de fer han quedat obsoletes. La ciutadania ha près la paraula i no té intenció de deixar-la anar. I així ha de ser.

A occident, les polítiques neoliberals ens han dut a la crisi més escandalosa que es recordi, i hem passat de voler "refundar el capitalisme" a caure sota el dictat permanent i exigent dels mercats, que fan negoci amb els països occidentals menys poderosos, com Espanya. L'obsessió per reduir el deute sobirà, com ja van dient molts economistes i algun Premi Nobel d'Economia, està ofegant el consum i per tant la recuperació econòmica. Sense anar més lluny, a Espanya tornarem a entrar en recessió el primer trimestre de 2012, en el que tindrem decreixement. Com el darrer trimestre de 2011 ja ha estat així, dos trimestres consecutius decreixent representa recessió. I ja hi tornem a ser.

Aquesta situació asfixiant és agreujada per les tesis neoliberals d'aquells que creuen que cal menys Estat i més llibertat econòmica, és a dir, menys despesa en serveis socials, en sanitat, ensenyament, justícia... que el que cal és aplicar les tesis més pures i dures del liberalisme econòmic. I això és exageradament injust. O sortim tots junts de la crisi, o si ho fan només uns quants, només una minoria, estarem deixant un ampli sector de la societat sense les garanties necessàries per poder tirar endavant, i a un munt de gent jove sense esperança en assolir un futur millor. Una bona feina, un habitatge decent, un serveis públics de qualitat i universals.

A Esanya, després del 20N, ja es comença a preveure del que serà l'acció de govern, o de desgovern (perquè desfaran més que faran) del nou Executiu extremadament conservador del President Rajoy. Un Govern que té els lobbies dins i no al costat. Amb el Govern central, gairebé totes les Comunitats Autònomes, Diputacions, Consells Comarcals i grans ciutats en mans de la dreta més a la dreta d'Europa, el panorama és dessolador. I aquelles que no estem en la línia de les retallades indiscriminades i linials, de la insolidaritat social, i dels "regals" fiscals a les grans empreses i classes benestants, haurem d'estar ben alerta, haurem de plantejar alternatives i haurem de cabar trinxera per resistir. I resistirem, com sempre hem fet. Perquè aconseguir avenços socials és molt difícil, es triga molt de temps, però fer-los desaparèixer és ben fàcil i ràpid.

Per tant, si el 2011 ha estat difícil el 2012 no es preveu massa millor. Potser pitjor i tot. Però ha d'haver-hi esperança perquè sinó malamet anirem. I al final, després de molts esforços i molta resistència, segur que ens en sortirem.

El nou PSC d'en Pere Navarro

El darrer cap de setmana va tenir lloc a Barcelona el 12è Congrés Nacional del Partit dels Socialistes de Catalunya, en el què teníem la missió de replantejar les polítiques i posicionaments del PSC i renovar la direcció del partit després de les 3 sonades derrotes de les autonòmiques, municipals i estatals per aquest ordre.

Dels 4 precandidats que hi havia a dirigir el partit, en Miquel Iceta va caure abans d'arribar al Congrés. Es van mantenir fins a últim moment en Pere Navarro, l'Àngel Ros i el Joan Ignasi Elena, caient en Ros just abans de la votació a Primer Secretari. Votació que, per primera vegada a la història del PSC, es va fer per separat de la de la resta de la Comissió Executiva, en un intent per aprofundir en més i millor democràcia interna i també en més i millor transparència.

Navarro, doncs, va ser escollit Primer Secretari amb el 73% dels vots dels delegats i delegades, superant el 25% dels vots obtinguts per Joan Ignasi Elena, un resultat gens menyspreable.
Però noms a part, crec que és molt més important el debat que es va mantenir durant el procés precongressual i després a les respectives comissions del Congrés referent al gir a l'esquerra i el gri democràtic del PSC. Totes les resolucions i documents aprovats van en la direcció de redifinir les propostes socialdemòcrates del partit i adaptar el missatge socialista als temps que corren. Noves polítiques per a nous temps.

En el camp de la millora democràtica i la transparència, també va haver-hi passos importants. Tant a nivell intern al partit com a nivell extern. Per una banda, es van aprovar tot un seguit d'esmenes que han de marcar noves maneres de fer dins el propi partit i noves maneres de relacionar-nos i de treballar internament. La majoria, crec, coincidia en que això era necessari. Un exemple és la decisió d'escollir, en un futur, el candidat socialista a la Presidència de la Generalitat via primàries obertes a tots aquells que se sentin progressistes. Segur que d'aquesta manera, sigui qui sugui el candidat, la decisió tindrà més encert que si només participen en aquesta els membres del Consell Nacional del partit, com passava fins ara.

En el tercer camp important, el del catalanisme social i popular del PSC, crec que hi ha alguns temes que potser no han acabat de quedar prou ben solucionats. Per exemple, el mític grup propi, que es va discutir en la corresponent comissió i que es va rebutjar per una àmplia majoria dels participants. Com sempre. El problema, també com sempre, és que ni uns ni els altres sembla que es donin per satisfets. Els que volien grup propi per motius obvis i els que no el volien perquè temen que els que sí el volen continuin amb la cantarella de sempre. L'esmena que es va aprovar, pactada al llarg del procés precongressual pels alcaldes Ros i Bustos, està prou bé, però potser és un xic superficial i poc concreta. En la concreció s'hauria de trobar un punt d'equilibri raonable entre les diferents sensibilitats d'un partit ampli i divers com ho és el PSC. I que aquelles decisions que es prenguin siguin assumides per una amplíssima majoria i obtinguin el màxim consens possible.

Potser seria bo preguntar als que sí volen grup propi per a què el volen, quina és la finalitat a assolir. I un cop determinats els objectius, analitzar si aquests només són assolibles o no amb un grup propi, o bé si hi ha altres models també vàlids i que generin un acord molt més ampli. Crec que aquesta manera d'enfocar el debat donaria més i millors resultats, i permetria "tancar" un tema que es repeteix més que l'all, magnificat també pel morbo que ofereix als mitjans de comunicació.

No obstant, en general, crec que el 12è Congrés del PSC va anar raonablement bé, i que es va poder produir una renovació d'idees i de persones molt necessària i que servirà com a punt de partida per a consolidar aquest nou PSC i aquesta alternativa que ha de ser real i creible davant dels ciutadans i davant dels Governs de dretes que com una plaga s'han escampat per tot el país, des de moltíssims Ajuntaments fins al Palau de la Generalitat, passant per la majoria de Consells Comarcals i per totes les Diputacions provincials.

D'aquest Congrés crec que també cal remarcar els bons resultats obtinguts per la Joventut Socialista de Catalunya, que va aconseguir que s'aprovés una esmena que reclamava delegació pròpia per a la JSC en els futurs congressos del partit. A més, dins la nova Executiva es manté el Javi López, que és membre nat en tant que Primer Secretari de la JSC, es manté també la Jordina Freixenet, i s'incorpora l'Aroa Arauzo, secretària d'Organització dels i les joves socialistes de Catalunya. Uns resultats excelents que fan jusítica a la tasca feta per l'oganització en els darrers anys.

Primera reunió amb els regidors i regidores de Joventut

El dimecres de la setmana passada va tenir lloc el primer plenari amb els regidors i les regidores de Joventut dels Ajuntaments del Vallès Oriental amb la Conselleria de Joventut del Consell Comarcal. Una primera trobada per, primer de tot, coneixe'ns els uns als altres. Només 3 dels assistents repetien com a regidors de Joventut, així que vam parlar sobre les competències del Consell Comarcal en matèria de Joventut i el Pla Comarcal que serveix com a eina per vehicular totes aquests polítiques.

Evidentment, el primer que tots vam constatar és l'ambient d'incertesa degut als reajustos que estan patint la majoria de pressupostos, locals i comarcal. Concretament, al Consell Comarcal encara estem negociant els ajustos per 2011 amb la Generalitat, i haurem de treballar pensant en el 2012 sense tenir tancat i ben lligat l'actual exercici. Aquesta anomalia dificulta el dia a dia de les administracions, és cert, però la sensació general del plenari va ser la de posar-se les piles i pensar en noves idees, reinventar-nos, posar-hi ganes, que n'hi ha, i fer front a la situació d'haver de fer més amb menys. O si més no, no tornar enrere.

És per això que els diferents grups sectorials de debat per fan seguiment de l'execució del Pla Comarcal de Joventut, a mesura que ens anem reunint per treballar, haurem d'anar debatent i aplicant aquestes noves accions. Un exemple va sortir va ser el de treballar per zones de proximitat i efectuar actuacions específiques que interessin a diversos municipis com, per exemple, l'experiència realitzada de mancomunar els serveis d'un tècnic per a diversos Ajuntaments i optimitzar així els escassos recursos econòmics.

Un altre exemple és el que trobem a l'Oficina Jove del Vallès Oriental, l'altre gran pilar de l'àrea de Joventut. Ubicada al GRA de Granollers, l'OJ és un espai d'assessorament i orientació per a tots els i les joves de la comarca, que treballa especialment en els àmbits de l'ocupació juvenil, l'habitatge, formació, treball, participació, salut i sexualitat, associacionisme, lleure, Punts d'Informació Juvenil locals... l'OJ també consta d'una tècnica a mitja jornada que gràcies a un conveni amb 7 ajuntaments de la comarca, es desplaça per aquests municipis per treballar en l'assessorament des del territori.

El resum d'aquesta primera trobada és, doncs, la voluntat i l'empenta de totes les administracions implicades en treballar conjuntament, eficientment amb més intensitat que mai perquè els serveis i les polítiques per al jovent, que és el col·lectiu més afectat i amb diferència per l'atur i les dificultats d'accés a un habitatge digne.

Que la decepció no regali governs a la dreta

El nou curs polític ja és plenament en marxa. I precíssament avui arranca una tardor que serà políticament molt intensa, amb unes eleccions generals el 20 de novembre (deixant tres mesos paralitzades les Corts Generals en plena crisi) i amb un Govern en funcions. Al desembre, tindrà lloc el 12è Congrés del PSC, al mateix temps que el nou president electe del Govern espanyol assumeix el càrrec i va fent els primers nomenaments.

Sembla, segons diuen totes les enquestes i també la sensació general de la ciutadania (més d'un 70%) que el candidat del PP, en Mariano Rajoy, serà qui substitueixi al president Zapatero al capdavant del Govern de l'Estat. Però evidentment encara resten dos mesos per anar a votar, i els candidats encara han d'exposar els respectius programes i presentar les respectives llistes. Malgrat tot, sembla que la incògnita del 20N està en saber si el PP obtindrà majoria simple o absoluta.

Si finalment és Rajoy qui guanya aquests comicis (o més aviat els perd el candidat Rubalcaba), el cap de l'oposició pitjor valorat per la ciutadania durant les darreres tres dècades de democràcia es convertirà en cap de Govern. Paradoxes d'una crisi que està desgastant i fent caure a tots els governs que intenten revalidar la confiança a les urnes.

La cancellera alemana, Angela Merkel, ha perdut ja 6 de les 7 eleccions als landers aquest 2011, i són els socialdemòcrates i els verds els que estan arrassant arreu. Les enquestes tampoc no pinten bé per en Sarkozy a França, i això que el Parti Socialiste tampoc està en unes condicions òptimes per presentar-li una alternativa a la dreta governant. D'altres, com en Gordon Brown i, per què no, en José Montilla, ja han estat enviats a casa per la ciutadania i el totpoderós Obama, ja va patir un cop dur perdent l'anomenada "supermajoria" al Senat i cedint el control de la Càmara de Representants als republicans. I així, podríem anar analitzant un a un els països més afectats per aquest context internacional de caos econòmic i d'especulació amb el deute dels estats occidentals més dèbils, com Espanya.

Són, doncs, moments convulsos pels governs, i també per al Govern socialista d'Espanya. És evident que durant els darrers 4 anys de governs del President Zapatero, especialment durant els dos últims, s'han pres algunes mesures difícils d'explicar, mesures dures que han vingut imposades per la UE, també presionada pels abstractes mercats, però que al cap i a la fi tampoc sembla que hagin servit per a relaxar a aquesta colla d'especuladors, que guanyen quantitats ingents de diners a base d'apostar i enfonsar economies estatals. Reconec que deu ser molt complicat prendre decisions quan et trobes en aquesta situació, amb presions i amenaçes per tot arreu, amb dades cada dia pitjors que l'anterior. Però a vegades un ha de saber-se plantar i, escolta, si tu estàs en política perquè tens unes idees, i no pots dur-les a la pràctica, doncs potser és millor retirar-se abans que aplicar un programa de govern que no és el teu. En tot cas, això ja forma part del passat. Fosc però passat. I ara cal mirar endavant, perquè el que vindrà, tampoc és precíssament fàcil. I menys si, com sembla, el PP es fa amb el control del Govern estatal (que sumaria als governs de gairebé totes les Comunitats Autònomes, Diputacions i grans ciutats espanyoles).

Com ja estem veient des de fa un any a Catalunya, la dreta -parli català o castellà- no té cap tipus de complexe un cop arriba al poder per retallar l'Estat del Benestar amb la primera excusa per a tontos que troben. El Govern de CiU està dilapidant anys i anys de construcció de serveis públics. Serveis que han de garantir, sobretot, l'accés de tots els ciutadans a l'ensenyament de qualitat i gratuït i a la sanitat. A més, també, d'una justícia eficaç i igualitària i uns serveis socials a l'alçada dels moments que vivim. Però la dreta catalana no té cap tipus de compassió -com no la tindrà l'espanyola i espanyolista-, i sota l'excusa gastada de l'herència del tripartit, estan aprofitant per canviar el model de relació entre la societat i l'administració. Consideren que l'administració és massa gran, que dóna massa serveis i que és massa costosa. Però no se n'adonen -o no volen-, que és molt més costós no oferir ensenyament, sanitat, justícia i serveis socials grautïts i universals.

A aquesta política de desmantellament indiscriminat de l'Estat del Benestar, l'acompanyen titulars que ens ajuden a entendre el pla de govern de la dreta. Resulta que algunes de les empreses beneficiàries de les primeres privatitzacions tenen relació amb CiU i amb el PP. I resulta, també, que l'empresa que ha fet l'auditoria -i que ha costat 150 milions de les antigues pessetes- per dir-nos que la Generalitat té massa dèficit, és la d'en David Madí, ex-cap de campanya de Convergència i Unió. Per tant, 900.000 euros a la saca per dir-nos que hem d'estalviar més, que vol dir retallar més.

No estan solucionant problemes heredats dels governs d'esquerres dels presidents Maragall i Montilla. Estan aprofitant per implantar el model neoliberal que, tot seguit, intentarà implantar en Mariano Rajoy a Espanya, probablement de la mà de CiU. Fonts próximes a la direcció estatal del PP ja avançaven a finals de juliol que esperen que el primer any de la nova legislatura després del 20N sigui conflictiu, amb mobilitzacions socials arreu de l'Estat. De fet, ja es comencen a veure algunes a Madrid, on la comptessa Esperanza Aguirre, que presideix la Comunitat en les seves estones lliures, està atacant políticament al professorat de l'escola pública i fins i tot ha arribat a dir que "potser no cal que totes les etapes de l'ensenyament siguin gratuïtes".

I amb tot això no vull dir altra cosa que, malgrat la decepció imperant entre l'esfera de l'esquerra catalana i espanyola amb el PSC i el PSOE -jo diria que amb tots els partits progressistes-, l'alternativa no poden ser governs de dretes que la gent d'esquerres facilitem indirectament quedant-nos a casa el 20N o votant per opcions minoritàries que sorgeixen en temps d'incertesa política, econòmica i social. Opcions que poden fer gràcia i generar simpatia -a mi me'n fan- en les seves intervencions a les cambres de les Corts Generals, però que tenen poca o nula influència sobre les decisions que ens afecten a tots.

Jo, que he estat molt i molt crític amb mesures com la reforma constitucional liberal i express del PSOE, o la manca d'opinió pròpia d'un PSC cada cop més desorientat a Madrid i uns dirigents més engantxats a la cadira a Catalunya, jo mateix, el proper 20N agfagaré la papereta de la Carme Chacón i votaré amb totes les meves forçes per la candidatura socialista d'en Rubalcaba. Amb més força i amb més empenta inclús que fa 4 anys, que escollíem entre un Zapatero molt popular i una dreta casposa (igual que ara però no tan disfressada) i que encara tenia Acebes i Zaplana com a líders visibles.

Partit d'esquerres i obert, congrés d'esquerres i obert

Aquest divendres anunciava el President Zapatero que les eleccions generals seran el proper 20 de novembre, un xic abans del previst per tal de que el nou Govern que surti de les urnes pugui assumir el control econòmic del país per al nou exercici (sencer) de 2012.

Aquesta decisió afecta al calendari de tardor del socialisme català, que tenia fixat el cap de setmana del 28, 29 i 30 d'octubre per celebrar el 12è Congrés del partit. Amb el debat precongressual que s'està produïnt, i que suposo s'intensificarà a mesura que s'acosti la data del congrés, és complicat organitzar una campanya electoral, i més la del 20N, que es preveu complicada. Per tant, l'Executiva Nacional del PSC ha decidit aquest matí, crec que amb bon criteri, proposar al Consell Nacional del partit ajornar el Congrés fins al mes de desembre, després de les generals i amb un nou Govern central en marxa.

Tot sembla indicar, doncs, que el 12è Congrés socialista serà el 16, 17 i 18 de desembre si el Consell Nacional així ho ratifica, que suposo que si. Crec, també, que hauríem d'aprofitar el fet de posposar el Congrés per modificar el reglament aprovat de manera ràpida i en "pack" al darrer Consell Nacional. La ràtio d'un delegat per cada 35 militants, amb fracció igual o superior a 17, és una broma de mal gust que en José Zaragoza va voler acompanyar d'una cínica ampliació d'observadors, que com a complement està molt bé, però que no pot substituir els delegats de ple dret. Aquest barem, pensat per evitar un "harakiri", ha estat criticat per tancat i poc democràtic per un munt de militants i simpatitzants. Gent de les bases però també càrrecs intermitjos, i no tan intermitjos. L'Àngel Ros, en Joan Ignasi Elena i en Pere Navarro, a la darrera Escola de Formació de la Joventut Socialista de Catalunya en van fer referència, i van ser crítics. I el mateix Miquel Iceta, també a l'escola del jovent socialista, va reconèixer que potser no va ser del tot encertat i que perjudicava clarament a les agrupacions més petites. Menys delegats equival a menys proporcionalitat.

Per tant, seria molt incoherent que si tothom reconeix que aquest barem és un error (jo diria que és una cacicada), no aprofitéssim l'ocasió. Ara és el moment per canviar-lo, per rectificar. Des del meu punt de vista, posposar el Congrés del partit ha de ser una oportunitat per fer que aquest sigui més participatiu i més obert. En definitiva, que sigui un congrés corresponent al que és un partit d'esquerres, i no un "paripé" amb votacions a la búlgara i amb els delegats ben controlats.

Pel que llegeixo de la notícia de la roda de premsa d'en Miquel Iceta, d'aquest matí després de l'Executiva del partit, no tenen cap intenció de modificar el barem (que no han sabut defensar ni els que són més papistes que el Papa) ni cap punt del reglament. Com per exemple per permetre que el tant per cent de delegats necessaris per poder mantenir vives i debatre esmenes a les comissions sigui del 30% (o inferior) dels presents, i no dels que s'inscriuen i van a passar el dia al bar o a la porta a fumar. Iceta al·lega que no es convoca un altre congrés, sinó que aquest s'ajorna. Una obvietat que imagino que sense ell també hauríem estat capaços d'entendre. Però ha considerat que aquesta frase és suficient per tancar el tema i passar al següent. Sincerament, em sembla un raonament una mica cutre, que se suma a d'altres justificacions cutres que cada cop més es donen des dels portaveus del partit, tractant a la gent com si fos tonta i no tinguéssim certa capacitat de raonar les coses. Però com el reglament era un fàstig fa un mes, ho segueix sent també ara. En tot cas, serà el Consell Nacional del setembre qui convoqui de nou el Congrés, i per tant, cada conseller i consellera que en formen part tindran la oportunitat de reclamar una modificació del reglament amb el qual anirem a aquest Congrés.

Jo espero que la gent sigui conseqüent amb el rebuig general que s'ha anat mostrant per totes bandes a la cacicada del barem, i que aquest error fruit dels nervis, vull pensar, es pugui resoldre com a partit d'esquerres i obert que som, o que haurem de ser algun dia. I després que deixin que els 1.500 delegats mínims que farien falta puguin debatre sobre tot. Sobre les polítiques socials i progressistes, sobre la relació PSC-PSOE, sobre medi ambient i sostenibilitat, sobre temes orgànics, sobre el que sigui. Però que es pugui fer un debat digne d'una organització política que es fa dir socialista. Potser sóc una mica ingenu, però encara confio en que així pugui ser.